Mariano Villarreal

Com tot recull de contes, uns millors i altres pitjors. En el meu cas, ha jugat en contra que els tres relats més llargs són al final i dos d'ells m'han agradat tant poc fins a tenir el llibre de banda durant un parell de setmanes.

Recomanaria: El jugador de Pablo Baciagulpi, M34 d'Eduardo Vaquerizo, La cuerda es el mundo de china Mieville (més per l'interessant de la premissa que pel conte en si, que sembla més aviat uns apunts de situació d'una novel·la més llarga), Mono no Aware de Ken Liu.

I el pitjor: La decisión de Paul McAuley i Anima de Sofia Rhei. El primer pesadet pesadet, amb una ambientació interessant però una història que la desaprofita totalment. El segon directament soporífer, amb girs argumentals increïbles, personatges plans i tòpics i en conjunt una història absolutament prescindible.… (mere)

M'he trobat que entre els autors llatins de ciència ficció predomina un estil sovint molt sobrecarregat d'adjectius i descripcions carregoses. Aquest problema ja el vaig notar en el primer volum i aquí se m'ha tornat a fer evident. No vull dir amb això que la ciència-ficció hagi de ser una disciplina sempre freda i científica, però per mi hauria de primar el contingut per sobre de la forma.

L'excés de lirisme sembla voler cobrir premisses sovint poc interessants. Però clarament, com en totes les antologies, hi ha vàries històries molt interessants com la Ken Liu, la de Greg Egan o la Felicidad Martínez.… (mere)